De la mateixa manera que Borges reduïa l'espectre dels humans a dues categories: platònics i aristotèlics; també es pot distingir dos tipus d'artistes: aquells que necessiten construir un espai creatiu delimitat i arquetípic, un lloc damunt del qual projectar la seva imatge del món, un territori distant on entrar-hi i d'on sortir-ne amb la intenció de reconèixer i de reconèixer-se; i aquells altres que són, ells mateixos, el seu propi i més irreductible tema, artistes, aquests, que semblen impulsats per una potència germinal i íntima, que viuen com si perseguissin els sobresalts de la seva subjectivitat.
Dos tipus d'artistes, per tant, o més aviat dues actituds diferents: mirar cap enfora i observar-se cap endins. Dos procediments estètics que es reconcilien en la pintura d'Oriol Vilapuig fins a formar un autèntic crisol d'imatges, personatges, esdeveniments plàstics i fragments d'escriptura que fluctuen entre la pura introspecció i aquell escenari aliè que és la tela.
L'obra d'Oriol Vilapuig se'ns presenta com una autèntica deriva, una deriva on cada quadre suposa l'encontre, feliç o exasperat, de l'ànima amb la ment, de les palpitacions desordenades i caòtiques de l'esperit amb l'afany, indòmit, d'atorgar una forma plàstica a aquestes pulsions. No hi ha, en la seva pintura, una única direcció, un estil definitiu, pel contrari, hi observem una sèrie de cicles temàtics que són com a reverberacions anímiques, les quals així que es manifesten del tot tornen cap al seu interior, es repleguen i deixen rere seu un deixant d'èxtasi i d'autenticitat. I és que, tot i el seu vigor plàstic, de la seva aspresa, els quadres d'Oriol Vilapuig conserven aquella particular tensió que només té allò veritablement inaprehensible, aquella resistència a romandre que es revela, potser, com una fugida obstinada del moralisme.
Rere les obres d'Oriol Vilapuig s'endevina un sentit ampli, global, de l'art, una concepció en què l'humor, l'escepticisme, la ironia i l'entusiasme són espargits generosament fins a esborrar qualsevol tipus de límit. La pintura de Vilapuig no té paràmetres que la delimitin, i és per aquesta absència de contorns definits per on s'obren els camins que condueixen a l'interior del seu treball, al seu sentit íntim. Per aquí, per aquests fragments de vida que són els seus quadres perfila l'artista un possible espai de llibertat que agita la mirada de l'espectador, l'atrapa mitjançant una estranya forma d'empatia, de solidaritat -si es pot fer servir aquest terme-: la reconcilia amb ella mateixa.
Tot allò que es pot dir de la pintura d'Oriol Vilapuig es troba a les seves pròpies obres, no pas a un més enllà difús i inabastable, sinó a un més aquí immediat, fugaç i inexhaurible. Observar les seves obres és, i no hem de tenir por a dirho, un exercici d'alliberament, una proposta llençada damunt la tela el compliment de la qual afecta tant a l'ànima com al pensament. Són aquestes, doncs, petjades d'un circuit vitalista i introspectiu, fragments d'un estat espiritual que hom ha de reconstruir o, millor, que hom ha de reviure. Perquè entendre la pintura de Vilapuig és, d'alguna manera, deixarse captivar per una sèrie d'impulsos que, sense ésser nostres, ens poden arribar a pertànyer i, també, a definir. Per això per disfrutar d'aquest quadres un se n'ha d'apropiar, d'ells, prendre la fúria dels seus personatges com la nostra pròpia fúria, assumir les contradiccions dels seus mites, ésser Courbet, Dreyer, Zurbaran o Picasso, perseguir aquell faune inquiet que va saltant a través de l'univers de l'artista, recórrer, finalment, els seus ziggurats d'excrements, autèntiques torres de Babel, edificis de tova i somni on sembla gestar-s'hi una possible utopia escatològica.
Tota la pintura d'Oriol Vilapuig està realitzada des de l'alteritat i des d'un tipus de nomadisme que convida a despullar-se del coneixement anterior i dels prejudicis adquirits, un itinerari que no es formula com un codi moral o un recorregut culturalista, sinó com una proposta carregada de rebel·lia, de subtil desassossec, de sensualitat. Les seves obres són visions d'allò altre, de tots els altres que habiten en un mateix, són espectres que il·lustren la inquietud de l'esperit en travessar el seu propi territori i com, en arribar a la història de l'art, aquest esperit s'atura tímidament sense detenir-se en èpoques, temes o gèneres.
La història de l'art i l'experiència d'aquesta es presenten en la trajectòria de l'artista com un agent provocador, un desencadenament de situacions emocionals i plàstiques que deriven cap a altres llocs expressius. No es tracta, per tant, d'una reinterpretació del passat, d'una revisió erudita, sinó d'una reacció gairebé física, un estímul amb què el pintor construeix una mena de memòria mítica i anecdòtica, tèrbola i nítida, brutal i refinada; una memòria que no és de ningú i que, d'alguna manera, és de tothom; una autèntica biografia global a través de la qual ens sentim acollits en la seva pintura. És per això que quan Vilapuig representa Courbet o Ingres, quan anomena Poussin o Watteau ens parla d'ell mateix i també de nosaltres, de la fascinació que li van produir aquests artistes, de les paradoxes que li van suscitar llurs inquietuds, llurs vides, tanmateix es refereix, no obstant, a una toponímia de noms inscrits en el nostre propi passat, en la nostra col·lectivitat.
De la mateixa manera, els textos que apareixen en els quadres d'Oriol Vilapuig s'allunyen de la mera significació per esdevenir una escriptura plàstica, una paraula tel·lúrica per la qual hi passa la ironia i on el pensament, aquell pensament del qual sembla allunyar-se la plasticitat de la seva obra, adquireix una dimensió diferent. Són textos que neixen del vigor de les imatges, que les contradiuen o les amplien, que despisten o il·luminen la mirada de l'espectador, que sorgeixen de les seves teles per crear zones d'inflexió. Veritables geografies semàntiques, es presenten com un secret en l'interior de la tela, una mena de caixa negra on queden enregistrades percepcions parcials, esfilagarsades contradiccions, dubtes que assalten l'artista en el seu treball i que aquest no tan sols s'hi ressisteix a rebutjar sinó que les incorpora al quadre ja acabat.
Finalment, ens convé detenir-nos, també, en els personatges que habiten les teles d'Oriol Vilapuig, en aquella microcomunitat de rostres i figures que són els autèntics habitants de l'univers plàstic del pintor. Composa, aquesta galeria d'artistes ressuscitats, de faunes escèptics, de monjos ensimis mats i de caps inclinats, un interminable fris de fisonomies canviants, d'imatges en què cristal·litza aquella alteritat que recorre l'obra de Vilapuig. Brutals en la seva expressivitat i en la seva forma de manifestar-se, els personatges nascuts de les teles de Vilapuig s'articulen al voltant d'un possible model humà; són ginys febrils, obsessius recipients d'existència que expressen, torrencialment, l'impuls cap al somieig de la vida de l'home. Habiten, aquestes personificacions de l'ànima, un espai inquietant i inversemblant, format per textures de color enterbolides, gests diluïts en els límits del quadre, paisatges onírics i reals, sublims i escatològics.
Això no obstant, no és ni en la història de l'art, ni en la paraula escrita, ni en els seus suggeridors personatges on es pot trobar la veritable dimensió de la pintura d'Oriol Vilapuig, una pintura que malgrat la seva rotunditat plàstica es produeix gairebé com un acte de franquesa, com la confessió a penes suggerida d'una saviesa immemorial, un coneixement que perviu secretament en el món de la intel.ligència, de l'art de viure o de l'art simplement. El misteri d'aquestes obres, la seva generosa vehemència, la seva irresistible bellesa, és assenyalar-nos que l'abisme més insondable, el més pertorbador també, no són els altres, sinó nosaltres mateixos.